L'homenatge de Jaume Maymó

des de l'origen del sempre

Fotografies de Jaume Maymó, fetes a la Fira de teatre al carrer, Tàrrega, 1982.


protesten perquè el mar no és un bosc

A "Homenatge a l'avi Vila", amb l'epígraf de Brossa "protesten perquè el mar no és un bosc", Maymó fa un reportatge d'un carrer de flors que es van fer per a la processó de Corpus a Sant Pol de Mar, a partir d'uns dibuixos geometritzants i puntillistes d'un mestre d'obres. La foto, tallada a mig cos, amb els escolans abillats amb túnica esfumant l'encens, mentre que amb sabates esportives trepitgen i escampen el dibuix floral, és digne de l'esperit menjacapellans de Brossa i de l'esperit reinaugurador de Perejaume. Ruptura i construcció en una sola cosa.

Vicenç Altaió, Col·leccionista de l'efímer -La couleur de mes rêves, Montroig, 2000-

Brossa amb Vicenç Altaió

En Germinal també hi era, i la Mercè, la Fina i la Pepa

Brossa amb Perejaume, el nostre "Verdaguer del Montnegre"

fotografies de Jaume Maymó, homenatge a l'avi Vila, Sant Pol de Mar, 18-6-81

col·leccionista de l'efímer

En aquest bloc, hi trobareu un munt de col·laboracions de Jaume Maymó. Des de fotografies, gravacions, documents i records brossians de tota mena, passant per la poesia visual del Ja es pot llençar o l'edició de llibres (Arlequins, Una Barcelona de Joan Brossa, ...) fins a estudis enciclopèdics sobre la vida i l'obra de Joan Brossa. El seu treball més extens i ambiciós, i encara inacabat, és l'Enciclopèdia Joan Brossa. Però també trobareu al bloc dos treballs més curts, però no per això menys interessants: un sobre Joan Brossa i la música anomenat Joan Brossa, sense corbata; l'altre sobre la relació del poeta amb el cinema anomenat Sessió contínua.
És per això que pensem que val la pena acabar aquest apunt amb un text de Vicenç Altaió que ens permet conèixer una mica millor a Jaume Maymó, aquest col·leccionista de l'efímer...

Tot sovint m'ensopego amb Jaume Maymó. És un tipus humà paradoxal, te'l trobes sempre als punts de l'extrem oriental i en canvi, perceptor de radicalitats, està dotat d'una destresa en la punteria de la imatge i sempre fa diana. Estic segur que, si obríssim en canal la corpulència del seu sistema analític, per dins de l'home de regla precisa i comunicador d'ofici forçat a la síntesi trobaríem un munt de coneixements tècnics en el camp de la cultura visual i un despropòsit de pàgines viscudes i d'altres estudiades, que ens en faríem creus. Resulta pràcticament inimaginable que una persona amb tants de retalls dins la seva memòria pugui aguantar-se dreta, sobretot quan ha de dir quatre paraules ordenades l'una darrera l'altra amb tot el que sap. Més difícil encara deu ser fer una dignosi amb la imatge quan l'univers visual està contaminat. La selecció de prioritats per damunt de l'enciclopedisme l'aguanta peu dret.
He de confessar que tant Joan Brossa com jo mateix vam quedar curts quan vam titllar Jaume Maymó de "drapaire d'actualitats" i de "col·leccionista de l'efímer". Apuntàvem un sol enunciat veritable dels dos conceptes antagònics que el defineixen. El col·leccionista i el drapaire del Maymó tenen alguna cosa en comú: acumulen quantitat ingent de coses. El primer guarda els objectes de desig a causa d'una patologia malaltissa i és ben vist socialment. El segon recull tot el que troba per necessitat i se'l considera un mort de gana. L'actualitat és un temps present, nou i inèdit. L'efímer és un gaudi en el present condemnat a desaparèixer, a no poder ser ni passat. I és que Maymó retallava els fulls impresos que es referien a Miró, Tàpies i Brossa molt abans que les fundacions respectives fossin creades. amb els seus centres de documentació.
El Maymó col·leccionista drapaire no ha salvat pas els mots, ni el paper de diari, que en un món autofàgic i accelerat només valen un instant i l'endemà no valen res, no, simplement ha posat els peus a terra per alimentar el seu esperit. Com Miró, que en posar els peus a terra convertí Mont-roig en una religió per a ell.

Vicenç Altaió, a La couleur de mes rêves, "Esglèsia Vella", Montroig del Camp, Primavera fotogràfica 2000.

foto de família al Tibidabo, el novembre de 1981
Jaume Maymó i el seu fill Germinal amb Pepa Llopis i Joan Brossa

Gràcies una altra vegada, Jaume, per compartir amb nosaltres tants records i tanta poesia!