El camí de l'oca

Joan Brossa i Niebla

“La col·laboració entre Niebla i jo vingué arran de la presentació del meu llibre de poesia visual a Girona. Jo coneixia la tècnica i l’obra del pintor i vaig creure que es podria adaptar perfectament a la meva poesia, ens ho vam plantejar i ara ja tenim el resultat: el camí de l’oca!.

Aquesta sèrie de fotografies de Jaume Maymó corresponen a la presentació del llibre d'artista El camí de l'oca a la Galeria Joan Prats, el 20 de novembre 1981, amb Brossa, Niebla i Daniel Giralt Miracle. Brossa obria el llibre amb una esfera de rellotge amb els números i el tancava amb les dues agulles, com si fos un parèntesi. En mig, Niebla juga amb el temps, i ens presenta els dotze números del rellotge amb un gran desplegament de recursos creatius (manipulacions, collage, estrips...). Dins la capsa hi anava també un petit manual d'instruccions del joc de l'oca.

La pintura de Josep Niebla és per a mi, un complement inigualable per a la meva poesia, i crec que ha sabut captar perfectament l’essència del seu missatge: el nostre treball en equip ha estat molt satisfactori, ja que Niebla ha posat la música adequada al meu guió.

El camí de l'oca estableix un paral·lelisme entre el joc infantil de l'oca i la vida humana que es trasllada a través del temps, com en un joc. La vida és un viatge en el temps.

Joan Brossa, Punt Diari, Girona, 7 de juny de 1981

Documentació i redacció de Jaume Maymó
Gràcies, Jaume

La Taunustor de Frankfurt

Joan Brossa, ambaixador cultural

Després de tota la polèmica de “tu vas a Frankurt”, “tu no hi vas”, la veritat és que qui té un lloc permanent en aquella ciutat és Joan Brossa.

Quan estrenàvem l’any 2007, ens vam proposar de donar a conèixer l’obra del poeta que té relació amb aquell pais (la filia per Wagner, el poemes visuals que fan referència a la Wolswagen i la Mercedes, …,) i, sobretot, Taunustor, de 1998, instal·lat a l’entrada del gratacel de Norman Foster, seu del Commerzbank. No vam triomfar. Ningú va explicar que a Frankfurt hi tenim “una ambaixada cultural” fixa –ara que estan tan de moda- i que és un lloc de trobada, una referència, de les “nostres lletres”. Tenim un petit testimoni tridimensional del nostre intent i, com no, un paper de diari.

Aquesta obra està recollida en el llibre Itineraris brossians, de Glòria Bordons i Daniel Giralt-Miracle (Fundació Joan Brossa-Ajuntament de Barcelona, 2006).
També Sergio Vila-Sanjuán, coordinador del suplement Cultura/s de La Vanguardia, en deixà constància en el seu llibre Guia de la Fira de Frankfurt per a catalans no del tot informats, publicat el març de 2007 (RBA, La Magrana).

Jaume Maymó

“Mi amigo Jaume Maymó, que también lo fue de nuestro poeta Joan Brossa, me sacudió ayer lo suficiente para que hoy le meta en esta columna. Sacudió a todo el periodismo catalán, pero quien recibió fui yo, porque para eso están los amigos. Y tiene razón.

Maymó es quien con más criterio, conocimiento y entusiasmo altruista divulga y defiende las cosas de aquel Brossa a quien un funcionario poco sutil, de los que entonces trabajaban en las oficinas del documento nacional de identidad, convirtió en paleta.
O sea, que Maymó, ayer, me aseguró que culturalmente vamos mal. Y para demostrarlo me recordó que en Fráncfort hay una embajada cultural permanente, que nuestros intelectuales y autoridades, en estos días de la Feria Internacional del Llibro, han ignorado, quizá por eso, por ignorancia. En 1998, cuando el arquitecto Alfredo Arribas realizaba el interiorismo de la Taunustor de Fráncfort, encargó a Joan Brossa una obra para el amplio vestíbulo de entrada del rascacielos de Norman Foster, que es donde está ubicada la sede central del Commerzbank.


Aquí hi trobareu el pdf amb un retallable de la A tridimensional brossiana

Brossa realizó su obra, que consistió en transformar las puertas de entrada y de salida con sus ya características letras A y Z, de color rojo, como símbolo de la actividad cultural que allí se había desarrollado. Incluso decoró las tazas y vasos del restaurante. En el vestíbulo de entrada cuelga una bola con siete pies calzados. Uno de ellos, con un zapato del propio Brossa. A ver, pues, si se enteran los profesionales del ninguneo. En Fráncfort, desde 1998, saben de la obra de un catalán de lenguaje universal, que escribía y pensaba en catalán.
 Maymó, ayer, me recordó una frase de Brossa: "Tot sembrant sense por dels ocells”. Vale.”

Arturo San Agustín, El pianista del Majestic, el Periódico, 18 d’octubre 2007

I per acabar, una frase de Til Stegmann, catedràtic de llengües i literatures romàniques a la Universitat Johann Wolfgang Goethe de Frankfurt: És un plaer sopar sota la sabata de Brossa.

Documentació i redacció de Jaume Maymó
Gràcies, Jaume

Exposició col·lectiva Comunicació Actual

Joan Brossa i l'art conceptual a la Catalunya de 1972

El desembre de 1972, Joan Brossa participa a L’Hospitalet en una de les primeres exposicions col·lectives d’art conceptual organitzades en el nostre país, COMUNICACIÓ ACTUAL. Aquesta mostra d’art es va muntar dins de l’estructura, en obres, del que seria el nou ajuntament.
Les biografies del poeta no parlen d’aquest fet i , com a notari o drapaire, en volem deixar testimoni a l’abloccedari, a través d’uns papers de diari arreplegats i unes imatges que ensenyen les obres exposades i la seva presència en el catàleg d’aquesta mostra.

“En la muestra que participaban más de cuarenta y dos creadores, se ha dado cabida al arte de concepto, al de la acción, los environements, los hinchables, etcétera, tendencias que, por otra parte, ya están introducidas por el mundo, que son conocidas por el público bien informado, pero que para algún comentarista de la vida local han despertado las más vivas indignaciones, llegando al extremo de calificarlos de farsa antiarte, tomadura de pelo, etcétera.
Cuando la renovación de las poblaciones de nuestra provincia empezaba a tomar un auténtico contacto con la realidad, aparecen las atávicas voces que hablan en nombre del “país”, el “progreso” y lo “constructivo” intentando desacreditar los gérmenes de lo que al fin se encauza por los senderos de la actualidad.

P.S. La conferencia de clausura de A. Cirici Pellicer fue suspendida.”
Daniel Giralt-Miracle, Destino, núm. 1844, 3 de febrer 1973

“Comunicación actual es una muestra de arte de vanguardia que sale de todos los esquemas tradicionales que de exposición se tiene. Son muchas las personas que han acudido, sobre todo los primeros días, a ver lo que allí había sin tener una idea demasiado exacta de lo que sería el arte de vanguardia.

En todas se producía el asombro de que se llamara arte a una serie de objetos que se encontraban todos los días al alcance de la mano, o de unos “cuadros” que no se entienden.

Así, ante una de las obras de Joan Brossa, se desarrolló el siguiente diálogo entre una niña y su padre.
-Papá, ¿esto que és?
-Un nueve de copas.
Después de contemplar la imagen durante un rato, descubrió, asombrada, la niña, que sólo habían ocho, y así lo dijo.
-Bueno, se habrán equivocado, respondió el hombre, totalmente seguro de sí mismo.

La sorpresa ha sido general.”

Josep Llopart, Diario de Barcelona, 12 de gener 1973

Des del moment que hi ha comunicació, tant en un fet d’origen cívic com en un fet d’origen artístic, hi ha uns fenòmens socials, d’altra banda anàlegs l’un de l’altre. Sovint, aquesta osmosi és accelerada per la incorporació voluntària, als programes, dels fets intermedis d’environament, esdeveniment i participació.
Del 23 de desembre de 1972 al 14 de gener de 1973, hi ha hagut a l’Hospitalet una important manifestació d’aquest ordre, amb aspectes d’art molt pur i tota mena de fases intermèdies, fins a l’acció social. Era un programa extens, i la seva realització ha estat un èxit que té una gran valor perquè desautoritza aquells que fan escèptics escarafalls sobre les possibilitats de participació popular.
En el bloc de formigó inacabat del nou edifici municipal, n’hi havia prou amb pujar un bocí d’escala per a penetrar a un àmbit ple d’una emotivitat especial. Hi dominava l’ombra, que embolcallava el misteri estimulant, pròxim-llunyà, d’una cinta sonora de Mestres Quadreny, Aronada, totalment construïda amb els únics materials de la percussió i la veu femenina. La llum hi era localitzada als centres d’interès.
Hi havia poesia concreta, com les peces cabdals, ja conegudes, de Joan Brossa, l’Elegia al Che (alfabet sense C, sense H, sense E), l’Espanya, el Poema de la i i la descomposició de la A en tres barres.

Alexandre Cirici, Serra d’Or, núm. 161, 15 de febrer 1973

Los promotores tentaron una experiencia atrevida y por demás válida: repartir equitativamente la subvención que el Ayuntamiento destinaba a un “Premio (de pintura)” entre los más de cuarenta participantes que fueran, desde luego, elementos representativos de la vanguardia artística.
En el nivel más difícil de comunicación (aquél que requería, como premisa fundamental la iniciativa del espectador que debía subir la escalera de hormigón y atravesar el hueco de una puerta) hallamos los más destacados representantes de la poesía visual catalana (Brossa, Viladot, Iglesias del Marquet, Pau, Carles Camps), del minimal, del arte pobre, del arte conceptual… Y hubo además ambientación musical con la aportación de Mestres Quadreny, una composición titulada “Aronada” en versión para voz y percusión.

Maria Lluïsa Borràs, Destino, núm. 1847, 24 de febrer 1973

Pel camí he pensat molt. De cap manera no em decideixo a acabar el dia sense posar en ordre els poemes que he escrit als marges d’un full de diari.

Joan Brossa, “Em trec la gavardina…”, Els entre-i-surts del poeta, 1973

Documentació i fotografies de Jaume Maymó
Gràcies, Jaume

L'homenatge de Laura Solanilla

lletraferit

Laura Solanilla
Gràcies Laura

L'homenatge de Comediants

En Joan Font, director de Comediants, ha enviat la seva felicitació pel 90 aniversari... des de Madrid, on està preparant una òpera, ens fa arribar tota la seva força i el seu suport.

Amb una abraçada de part de tots els membres de Comediants...

Gràcies, Comediants

L'aperitiu

Quan les impressions esdevenen poemes

“Damunt la taula hi ha un violí, una flauta i una concertina. Tinc la sensación mental d’una felicitat completa.”
En entrar, nov. 1944

De sobte, una ratxada d’aire fresc tira més fotografies per la finestra.

Com a preludi poden fer el mateix efecte que l’aperitiu i obrir la gana,
com ho explica la GRAN ENCICLOPÈDIA CATALANA, volum 2, 1970

aperitiu -iva 1 adj Que obre la gana.
2 m ALIM Agent estimulant de la secreció gàstrica
i, per tant, afavoridor d’una millor digestió dels
aliments. L’efecte dels aperitius de natura
alcohòlica (amargants, bitter, vermuts, etc)
és més aviat causat per factors psíquics que no
pas per mecanismes bioquímics autònoms.

“L’aperitiu posa l’escombra dreta i dóna interpretacions diverses a les parets on arriba el mar; enfonsa els fums dels còmics i, espectacle mercurial, acara puntes de ganivet… Perquè, aquí, l’or no fa d’amulet. De vegades els personatges pinten dos ulls al capdamunt dels arbres i, maniquins, porten al límit la força expressiva de la immobilitat; altres vegades aguanten una pedra amb la punta del peu mentre el pianista els passa la farina enlaire.”
La clau del teatre, octubre 1979, presentació per a L’aperitiu, espectacle de mim d’Albert Vidal

La sonoritat de la veu,
la seva força modulada,
reuneix les energies del pensament
si entre les síl·labes de les paraules
barreges les lletres dels punts cardinals.

Sumari astral, 19-1-1997

“Avui, tots som Brossa. A escena, l’onada del balancí en un mar de cendre. S’encén toronja la lluna. Canten els gripaus. Cau el teló. Recomencem.”
Frederic Amat, L’onada Brossa, Joan Brossa o la revolta poètica, 2001

L'homenatge de Germinal Maymó

La Pepa guarda els llapis de colors d'en Germinal

Aquesta sèrie de dibuixos són de l’any 1981, quan jo tenia 7 anys, i els vaig fer en un escriptori al mateix estudi d’en Joan Brossa.

Estan extrets d’una llibreta que em deixava la Pepa, la dona de Joan Brossa, per tal que estigués distret quan acompanyava al meu pare, en Jaume Maymó, en les visites a casa dels Brossa. Ella l'havia guardat i me la va fer arribar l’any 2004.

Aquests records d’infant en què vaig plasmar el món brossià són el meu sentit homenatge al poeta.

El meu agraïment a la Pepa, ja que ha fet que això sigui possible.

Germinal Maymó Montorio
Gràcies, Germinal

Joan Brossa i la televisió

Els molinets televisius (1990-1991)

[...] en què treballa actualment Joan Brossa i vers quins horitzons orienta el seu interès.
En tenim un resultat concret en el conjunt de molinets que utilitzava Canal 5 per a introduir i separar els espots publicitaris, molinets o poemes visuals en acció que ara ja porten la firma del poeta de Sant Gervasi i que corresponen a la vella idea, aplicada ja a la poesia escènica i a l' strip-tease per exemple, d'introduir el moviment a la poesia i d'extreure el màxim rendiment d'uns mitjans totalment desaprofitats des del punt de vista creatiu.

Joan Brossa: les sabates són més que un pedestal, Isidre Vallès i Rovira. (Alta Fulla, 1996)

[...]
-I a més, les cortinetes que et passen contínuament pel Canal 33 de la Televisió de Catalunya.

-Sí, però això va resultar una encerada. És clar que va ser culpa meva, perquè quan m'ho van dir, de seguida em va agradar la idea i jo no els vaig parlar de res econòmic. En començar a passar-ho no posaven ni la meva firma. Em vaig queixar i llavors sí, llavors van posar la firma. Però referent als diners em van fer un pagament d'entrada i prou, s'ha acabat. Em vaig tornar a queixar a les altes esferes i em van dir que la culpa era meva per no haver fet cap contracte. De manera que, segons sembla, encara gràcies que m'han donat uns diners en començar. Ja ho veus, referent a la taquilla sóc un perfecte passota.

-Tu la veus, la televisió?

-No en tinc. Poques vegades es veu la televisió com a servei públic. Només interessa l'èxit a través dels índex d'audiència i dels ingressos publicitaris.

Joan Brossa - Oblidar i caminar, Jordi Coca. (La Magrana, 1992.)

A aquestes alçades de l'entrevista, segueixo sense tenir tele i sense saber qui són les seves “stars”. Però sí; el “cutreluxe” fascina als joves i també als vells. Jo els aconsello que no comprin televisors.

Cataluña es la última colonia de España, entrevista de Sanchís – Amela – Amiguet, la contra, LA VANGUARDIA, p. 92, 30 d’abril de 1998 (Enciclopèdia Joan Brossa: televisió)

La Glòria Bordons ens ha proporcionat els molinets per a muntar aquest vídeo
Gràcies, Glòria

La sextina cibernètica

un poema proveta

[...] l'originalitat compositiva de Joan Brossa es posa de nou de manifest amb la realització de la Sextina cibernètica. Per estalviar-nos comentaris que incidirien en el que uns altres ja han dit, acudim una vegada més a l'opinió del poeta i, sobretot, a la insubstituïble de l'especialista en sextines Josep Romeu.

Joan Brossa diu:

De textos compostos amb ordinador ja n'existien, però tots eren en prosa o en vers lliure. En el meu cas es tractava d'incorporar-hi la mètrica i la tria de les paraules-rima [...]; parodiant els termes genètics en podríem dir poema proveta.

Una informació més precisa sobre la insòlita aventura viscuda pel poeta, i sobre la dificultat i la complexitat d'aquesta classe d'expressió poètica, ens la transmet l'ajustat i ric comentari del professor Romeu [aquí hi trobareu el comentari sencer]

A l'ordinador, li ha estat fornit mig centenar de mots-rima, tots ells substantius i bisíl·labs, com és de llei, dels quals, per a a questa peça, n'ha triat sis [galtes, cendres, canyes, portes, tasques i roques]. I sempre dins d'un mateix nombre d'opcions, trenta-nou gerundis, també bisíl·labs llevat d'un [...]; trenta-sis substantius, tret d'un pronom i d'un adverbi [...]; trenta-nou verbs en primera persona del singular del present d'indicatiu, bisíl·labs i plans [...]; i trenta-nou formes gramaticals diverses la funció de les quals és d'enllaçar els verbs amb els mots rima [...]. Amb la cinquantena de mots rima i la quarantena de mots de cada sèrie, una vegada llesta la programació, l'ordinador podia arribar a compondre aleatòriament, en pocs minuts, milers de sextines diferents, això sí, amb una construcció sintàctica semblant, en part, a causa de la mètrica. No en calien tantes. El poeta i els tècnics n'hi han demanat una vintena, de les quals Brossa ha escollit aquesta* per contraposar-la a les del llibre. La seva idea no era d'obtenir un seguit de sextines amb computadora, sinó una de sola i sense retoc de cap mena.

La mecànica, com és natural, determina l'elementalitat del procés.

Però la provatura és d'un extraordinari interès, perquè [...] hom ha donat a la màquina tot de formes gramaticals -gerundis, substantius, verbs personals i elements d'enllaç- en les quals també hi ha la virtualitat d'uns continguts semàntics i expressius que cal desentranyar i sotmetre al xoc, sovint violent, de les unes amb les altres. [...] Aquest és un fet d'experimentació, mitjançant el qual la cibernètica no ha creat, sinó que ha ordenat unes dades, insisteixo que virtuals, carregades d'intencionalitat i proveïdes d'enormes possibilitats, que l'atzar, de les mans del poeta o del cervell electrònic, pot resoldre [...] dins del camp clos [... ] de la formulació poètica [...]

Es tracta no solament dels primers decasíl·labs rimats aconseguits amb una computadora, sinó, ço que és més important, de la primera parida mecànica d'una sextina amb tot el rigor que comporta el gènere.

Joan Brossa: les sabates són més que un pedestal, Isidre Vallès i Rovira. (Alta Fulla, 1996)

* Sextina cibernètica

Collint l'argent bufo desfet de galtes

Dormint als sots menjo en obrir les cendres

Ventant la pols lligo per atzar canyes

Topant amb tots tallo maror de portes

Sumant el fum resto mirall de tasques

Trobant la nit torno al costat de roques

Cosint les mans tardo i obro les roques

Sentint herbei peso rodó de galtes

Vivint al vol trobo corrents les tasques

Menjant la font xuclo camps enllà cendres

Venint del gep mato vora les portes

Duent el bosc buido i rodo les canyes

Ratllant l'estiu llimo guillat per canyes

Volent l'afany ballo sense més roques

Veient el prat llenço i pinto les portes

Buidant la fam rego per dins les galtes

Alçant el mar punxo traient les cendres

Ballant avui crido després de tasques

Lligant els daus entro a veure les tasques

Jaient als mots toco tanmateix canyes

Desfent l'espai fujo i deixo les cendres

I fent errors giro perdut per roques

Triant aiguats passo després les galtes

Plegant l'ocell munto camí de portes

Rimant el foc trinxo sentint les portes

Donant un gest penso collir les tasques

Bevent la llum menjo. Però són galtes

Traient un plat poso guia a les canyes

Tapant el gos penjo, per tant, les roques

Tenint la ment tombo ben lluny les cendres

Sembrant els mots taco només les cendres

Obrint el blat busco sense les portes

Mullant el llamp clavo més que mai roques

Perdent el gall llisco davant les tasques

Seguint el vol miro voltat de canyes

Mirant l'avet pico i plego les galtes

Guixo galtes i amant no seran cendres

Toco canyes entrant vestit per portes

Salvo tasques. Vencent muden en roques.

Aquesta sextina fou composta amb un ordinador electrònic, programat per Josep Font, Jordi Bastardes i Santiago Farré, al centre de càlcul d'AGMA, de Vilafranca del Penedès.

Joan Brossa, Vint-i-set sextines i un sonet, Edicions 62, Barcelona 1981.

Brossa-Wagner i Wagner-Brossa

Ara fa 90 anys

“Saber que havia nascut al carrer Wagner em va donar una gran alegria, perquè a mi m’agrada Wagner. Era a San Gervasi, entre Jules Verne i Muntaner; després de la guerra va ser rebatejat amb el nom de General Mitre. No recordo el número de la casa. Però tinc present que llavors feia cantonada amb el carrer Balmes, que encara era una riera. I des de la galeria del pis veia com es construïen els túnels del metro.”

Fotografia de Joan Brossa al Tibidabo, 1981

Joan Brossa, el gran mag de la transformación, va fer el seu darrer gran joc d’escamoteig un dia que s’interpretava Parsifal a Barcelona, del seu admirat compositor Richard Wagner. Havia nascut en aquest carrer, el 19 de gener de 1919. Ara fa 90 anys.

Fotografies de Jaume Maymó, fetes a Sta. Fe del Montseny, un dia d’hivern de 1981, amb la companyia de Brossa, Mestres Quadreny i Perejaume.

Per molts anys, Joan!

L'homenatge de RodaMots

Cada dia un mot brossià
setmana del 12 al 16 de gener del 2009

*** El proppassat 30 de desembre va fer 10 anys que va morir Joan Brossa. El darrer mot que vam enviar el 2008 ja era brossià: bambolina. Amb una mica de retard, ens afegim a la iniciativa de l'Abloccedari en homenatge a Joan Brossa amb els cinc mots que veurem aquesta setmana. Per cert, que dilluns vinent farà 90 anys del dia que va néixer. ***

petjada (f)

Senyal que deixa el peu de l'home o d'un animal a la terra per on ha passat. Seguint aquestes petjades arribarem segurament a trobar-lo. Es veien les petjades de l’óssa Hvala damunt la neu. [Etimologia — De petjar, d'un llatí vulgar pedicare, derivat de pes, pedis, 'peu'.]

Les petjades dels bous eren així:

.....C. .. ..C... ..C. .....C
... ...C... ...C.. ....C.. .. .C

A l'altra banda devia estar
la quadra.
Joan Brossa, «Camí»

planyívol -a (adj)
Que demostra dolor, pena, tristesa. Amb una veu planyívola va anunciar que es retirava de la política. [Etimologia — De plànyer, del llatí plangere, 'pegar, lamentar-se'.]

Si et veia en qualsevol indret, t'assenyalaria a tu.
Si eres indiferent, series el crepuscle.
Si em miraves distretament, series la meva esperança.
La teva presència em sembla la forma més plaent de la mateixa harmonia.
Si la música s'omplia de tu, brollaria un acord greu i planyívol.
Si eres un trèvol, series la clau de l'aurora.
Si eres la suavitat, series el pes de l'aigua.
Si eres la tristesa, series els dies i el temps.
Joan Brossa, «Tu», dins Cant (1954)

bec (m)
1 Part dels maxil·lars dels ocells revestida d'una beina còrnia, que els serveix per a agafar coses, especialment els aliments, i d'arma d'atac i de defensa. 2 Punta comparable a un bec en què terminen certs objectes. Un bec de tovalló. Els becs de la lluna. [Etimologia — Del llatí beccus, mot d'origen gal.]

Els núvols vénen apilotats.

Agafo un mocador per dues puntes
i hi faig un nus. Després un altre.
(Fluixos tots dos, però dic que els estrenyo.)
Un altre en faig d'igual i estiro sempre
el mateix bec. Tapo els nusos.
Llanço el mocador enlaire, i els nusos
estan desfets.

Ah, Llibertat!
Joan Brossa, «Comiat»

arreplegar (v)
Agafar o recollir d'ací i d'allà (coses escampades a terra, disperses, abandonades) per aplegar-les, per guardar-les, per apropiar-se'n. Arreplegueu la paperassa del despatx. Van estar arreplegant dades per escriure el llibre. [Etimologia — De replegar, de plegar, del llatí plicare, 'plegar', derivat de plectere, plexum, 'entrellaçar'.]

Bon meló a la lluna hi ha
per a fer-ne un bon sopar.
—Avisa baix en Miró
per poder-la arreplegar.
Joan Brossa, «L'any 1893 va néixer en aquesta població un fill a qui per nom van posar Joan Miró», dins Romancets del Dragolí (Barcelona: Edicions 62, 1986 [1948])

galta (f)
Part de la cara que s'estén a cada costat des de sota l'ull a la barbeta. D'algú que té les galtes ben plenes diem que és galtut o galtaplè. Hi ha diverses maneres de referir-se a les galtes molt plenes: galtes de pa de ral, de pa tou, de pa torrat, de farro, de formatge, de trompeter... [Etimologia — Del català antic gauta, d'un preromà indoeuropeu gáuota, comú amb altres llengües romàniques, probablement també descendent d'un indoeuropeu gonunta, d'on provenen en altres llengües de la mateixa família indoeuropea noms de 'galta' o 'mandíbula'.]

Per dissimular les llàgrimes que li queien
galtes avall va tancar el paraigua i va rebre
la pluja a la cara.
Joan Brossa, «Per dissimular les llàgrimes...», dins Ollaó! (Barcelona: Alta Fulla, 1989)

Ulls,
pestanyes i celles.
Llavis, galtes
i ungles.
Orelles,
dents i mentó.
Cos, cabell
i mans.
Bust, front
i espai entre els ulls.
Cintura,
sexe i peus.
La lluna
ha estat transformada en dona
per efecte del meu
cant.
Joan Brossa, Cau de poemes (1960)

Jordi Palou, Rodamots
Gràcies, Jordi

Un homenatge itinerant

Bverso Brossa

Per bé que l’art i la poesia de Joan Brossa comencin a ser coneguts arreu del món i que tinguin a Internet una presència de les més importants entre els poetes catalans i espanyols contemporanis, fins ara la seva obra ha estat poc divulgada a Europa, on només en cercles de poesia visual és tingut per un referent indiscutible.

L’exposició Bverso Brossa es proposa d’oferir una petita antologia de l’artista català, en la qual siguin representats, sempre des de l’òptica de la poesia, tots els registres que va practicar. De fet, tal com ell mateix va dir, tots els gèneres són «cares de la mateixa piràmide» i, atès que gairebé els tocà tots, podem parlar d’un autèntic «univers brossià».

Fidel al sentit etimològic del mot «poesia», tota la vida de Brossa va ser «creació». No va fer altra cosa que crear i expressar-se amb les eines que el seu temps li fornia. Tanmateix, aquesta acció contínua va tenir sempre un sentit de «gir», de «canvi», accepcions que també són presents en l’etimologia de la paraula «vers». Podem parlar de Joan Brossa com un autèntic heterodox, una persona que va viure sempre lluny dels cenacles artístics o literaris i que s’oposà obertament a tot allò que sonés a «capital», a «poder», a «Església», a «militarisme» o a qualsevol altra forma arbitrària d’autoritat.

La seva obra, que presenta una gran diversitat, l’hem agrupada en sis àmbits, en sis camins o «destins». D’acord amb el primer vers d’un sonet que va escriure l’any 1943, «Destí amb sis mans, destí i joglar», ens hem deixar dur pel joglar Joan Brossa enmig de la poesia literària, de l’acció, de la poesia visual, dels objectes, de les instal·lacions i de la poesia urbana: tot un món farcit de sorpreses creat en circumstàncies tan adverses com les de la postguerra espanyola.

L’exposició ha estat produïda per l’Instituto Cervantes amb fons procedents de la Fundació Joan Brossa de Barcelona i de la Fundación Antonio Pérez de Conca. Disposa d’un esplèndid catàleg que inclou, a més de la totalitat de l’obra exposada, uns notables estudis sobre el poeta, un florilegi de la seva obra literària en relació amb cada un dels sis «destins» esmentats i abundant bibliografia. Hi ha disponibles sengles separates amb la traducció dels textos a les llengües de la itinerància.

Bverso Brossa ha estat presentada a Viena i a Praga, i durant l’any 2009 continuarà el seu periple per Estocolm (on s’inaugura el 10 de febrer), Milà, Varsòvia i Berlín.

Glòria Bordons, comissària.

Aquí trobareu el Text de Glòria Bordons El universo heterodoxo de Joan Brossa: las seis manos del destino dins del catàleg de l'exposició Bverso Brossa. Joan Brossa, de la poesía al objeto.

Fotografies de Darina Koubínová, corresponents a l'exposició a Praga. En la darrera podem veure a Glòria Bordons en una visita guiada a l'exposició pels estudiants de català de la Universitat Carolina de Praga.

Gràcies, Glòria, per fer-nos arribar tota aquesta documentació.

Sessió contínua

Joan Brossa i el cinema

Recordo la taula rodona que es va organitzar en el Círculo de lectores del carrer Princesa, després de la presentación al CCCB de la pel·lícula FOC AL CÀNTIR, dirigida per Frederic Amat, a partir del guió escrit per Joan Brossa als anys quaranta.

fotograma de la pel·lícula Foc al càntir

Frederic Amat, abans de realitzar la pel·lícula, havia fet un story board molt creatiu, sumant la seva creativitat plàstica a la cinematogràfica i sense perdre de referència, i mirant-lo sempre de reull, el guió de Brossa, per sort ara recuperat.

Un cop més, Amat ha demostrat el seu ofici i el seu talent creatiu i desbordant, tal com va fer abans quan es va apropar, per exemple, al món lorquià i Fabià Puigcerver va voler fer un teatre itinerant -com Lorca amb La Barraca- i construir un teatre desmuntable.

També hem tingut la sort de veure aquest treball artístic, el story board, editat en forma de llibre. La seva publicación va ser el motiu de la taula rodona i de parlar de la relació de Brossa i el cinema, amb l’assistència, si no recordo malament, de Frederic Amat, Manuel Huerga i Carles Santos.

Santos sempre ha dit que al costat de Brossa ha après més música que amb qualsevol dels professors que ha tingut, sense parlar mai de música i, això sí, tot anant amb ell al cinema. “El Brossa que jo vaig conèixer sentia el plaer de la música, tant amb el grinyol d’una porta com amb el propi Tristany, descobrint al mateix temps i en un cinema de barri l’aleshores desconegut Spielberg. Tot això i tot allò i més encara, sense internet, però amb molt de nas i moltes antenes”.

Gran part dels diàlegs de la taula rodona van girar al voltant de la relació de Brossa i la Filmoteca, perquè tothom recordava haver-lo vist o trobat a la cua de la filmoteca.

El sentiment que em va quedar d’aquell dia era que les anècdotes personals, viscudes d’aprop i en el darrers anys, havien tapat realmente la llarga trajectòria de Brossa i el cinema. Era difícil no coincidir amb en Brossa a les sessions de la Filmoteca o veure’l assegut sempre a la mateixa butaca.

A SESSIÓ CONTÍNUA hem volgut dibuixar i projectar la llarga història d’aquesta relació íntimamente lligada al cinema que, com en el cas de la música i la màgia, s’inicia molt aviat, quan Brossa era petit i de la ma del pare i de l’àvia materna.

Espectador precoç i privilegiat, Brossa mai va perdre l’interès per la sala fosca i no sabem, com apunta J. Sala-Sanahuja (Brossa i la màgia quotidiana, a Brossa o la revolta poètica, 2001), si tenim un il·lusionista (el Mag Wu) que va esdevenir poeta o a l’inrevés. Nosaltres, hem mirat de seguir el rastre del seu propi testimoni –entrevistes, articles i col·laboracions diverses-, i posar-ho a la mobiola.

HOME 1: I també m’agradava de fer forats a terra.
HOME 2: En realitat...
HOME 1: I treballar, i passejar.
HOME 2: I anar al cinema i anar al cinema.

Com a play back final (veure ARLEQUINS a l’abloccedari) i com ens recorda Frederic Amat (L’onada Brossa, a Brossa o la revolta poètica, 2001), en la mateixa obra poètica de Brossa “trobem, freqüentment, poemas dedicats al setè art i fins i tot en moltes de les seves creacions de poesia escènica o visual hi ha una concepción de seqüències, enquadraments i altres elements cinematogràfics. Com a mostra més tangible d’aquesta vinculació, als anys seixanta va col·laborar com a guionista amb el realitzador Pere Portabella.”

fotografies del rodatge de No compteu amb els dits, de Pere Portabella amb guió de Joan Brosssa

Si voleu veure alguna de les pel·lícules de l'univers brossià, aquí en teniu dos exemples: Vampyr 1932 de Carl Theodor Dreyer o Le Locataire Diabolique de Georges Méliès.

S’apaga el llum.

SESSIÓ CONTÍNUA

a cura de Jaume Maymó

Gràcies, Jaume, una altra vegada

Quan les imatges parlen i les paraules són imatges

ARLEQUINS

Després de l’edició del llibre de poemes visuals Nocturn matinal, amb litografies de Tàpies, l’any 1970, Brossa va escriure: “ L’esperança que l’editor en faci una edició accessible ha acompanyat sempre els meus llibres, que per força major han aparegut en edicions especials o de luxe. No m’he sortit amb la meva i en demano disculpes.”

L’any 1996, amb motiu de l’exposició “Joan Brossa i els llibres de bibliòfil, o quan les imatges parlen i les paraules són imatges”, a la Sala TANDEM, es va publicar la suite visual inèdita de 1968, ARLEQUINS, en una edició limitada.

Ara, ens plau presentar ARLEQUINS dins d’aquest homenatge a BROSSA, fent possible l’accessibilitat que demanava el poeta, gràcies a l’ABLOCCEDARI, i tot esperant que fruïu de l’espectacle.

Sense més pròlegs, i amb “una dedicatòria que sembla feta en veu baixa”, per a tots vosaltres

Tant l'edició del llibre ARLEQUINS com l'exposició Joan Brossa i els llibres de bibliòfil, o quan les imatges parlen i les paraules són imatges, van ser proposades, coordinades i realitzades per Jaume Maymó, Pere Marquilles i Miquel Higueras. El llibre ARLEQUINS va ser editat amb motiu del Dia mundial del llibre i de l'exposició esmentada, que va tenir lloc a la Sala Tandem DDB Needham Campmany Guasch, i se'n van editar cinc-cents exemplars; quatre-cents cinquanta numerats amb caràcters àrabs, i seixanta, en xifres romanes, signats per l'autor. L'edició quedà enllestida a Barcelona, el dia catorze d'abril de 1996.

Tan de bo que amb aquesta presentació animada de la Suite visual ens hàgim acostat una mica al que, potser, Brossa buscava al convertir les lletres en actors i el poema en un espectacle visual, tal com apunta Pilar Palomer en el text que segueix:

A inici dels seixanta, amb l’austeritat conceptual que es desprèn de la poesia escrita de l’etapa “essencial”, Brossa crea la poesia escènica i alhora unes llargues sèries de poemes visuals sobre paper que aplega amb el nom de “suites”. En aquest conjunt d’obres es formalitzen totes les intuïcions derivades de la concepción temporal del poema.

La preocupación pel transformisme, l’espectacle i la metamorfosi porten Brossa a la necessitat de moure i accionar el poema per mitjà de la introducció de desenvolupaments temporals de la imatge, que, possiblement influïts per la seqüència cinematogràfica, donen un ritme visual entre la disposición de la figura, la forma i el seu contingut connotatiu. Una de les tècniques usades més sovint és l’acotació teatral o la planificación succinta de l’escena. Els objectes o les figures, completamente transformats, fan la funció d’actors.

Si contrastem l’obra actual de Joan Brossa amb la suite seqüencial ARLEQUINS, el temps ens confirma la tasca desconstructiva que Brossa sempre ha practicat en els mateixos fonaments del llenguatge, i que ja, encara que de forma molt sintètica, es perfila en aquesta suite. Després de sofrir tota mena de desestructuracions formals en una successió d’aparicions, la lletra A mayúscula, la qual ha perdut tots els papers com a signe, es transmuta en saltimbanqui, equilibrista, i després de cedir l’escena a l’aparició estelar del mot “FRÈGOLI”, s’enfonsa en plena escena i desapareix per una trapa practicada materialmente en el paper, i salta a l’altra cara del full.

Pilar Palomer, fragment de Joan Brossa: transformisme i
desconstrucció en la suite Arlequins, 1996

L’oscilació del gust canviant

Baixava per la Rambla, a hora foscant, quan els lectors migratoris encara no havien hivernat. Les parades multiculturals contrastaven amb les dels llibreters i editors que oferien novetats a recer dels premis.

Rera un taulell, un jove poeta editor eficaç expert viatger venecià paisatgista floralesc em saludà, tot demanant-me, solemnial, quin llibre duia sota el braç. Vaig mostrar-li un alfabet visual universal, escrit amb una sola vocal, obra del poeta Joan Brossa. Esfereït i ruboritzat, s’entostolà, sectari i monoteista, i exclamà amb sentència de flash: “Fa anys que no escriu res de bo!”.

La nostra cultura llibresca, tediosa i acadèmica, quan no imitadora de les modes forànies, mal paeix Brossa.

Vicenç Altaió, El Mundo de Catalunya, 6 de maig de 1996

Moltes gràcies, Jaume, Pere i Miquel

Homenatge des de Figueres a Granada

He posat la lluna al tocadiscos

Una colla d’amigues i amics de Barcelona i Girona vam quedar en trobar-nos a Figueres, el 22 de gener de 1984, per anar a veure el Museu del Joguet de Catalunya que, com deia Joan Brossa, és el millor museu d’aquesta ciutat.
Brossa, amfitrió d’aquesta excursió, aprofità la visita per fer una donació de joguines velles i plenes de somnis al museu, a qui un dia va dedicar una sextina.

Dibuix d’Àfrica Manils, fet a Figueres tot dinant amb en Brossa i els amics, 1984.
-A Montse Miró, in memoriam, filla de Montcada i Reixac i mestre-

Després de dinar, vam anar a Girona per veure la restauració de les cases de l’Onyar. És en aquesta ciutat, tot passejant pels carrers, per la Rambla i el pont de l’Eiffel, que surt el nom de Federico García Lorca.
Els sorolls i crits del carrer, i les dificultats de la petita gravadora, ens acompanyen tota l’estona en aquest diàleg entre Montse Miró i Joan Brossa.

Jaume Maymó

Diàleg entre Brossa i Montse Miró sobre Lorca

Transcripció del diàleg lorquià:

...

Joan Brossa
A mi m’agrada molt.
Hi ha un moment, per exemple,
El llanto de Sánchez Mejías,
...no?
“¡Que no quiero verla!
La sangre de Ignacio sobre la arena.
Que mi recuerdo se quema.
¡Avisad a los jazmines
con su blancura pequeña!”

Montse Miró
I valores per igual en el mateix aspecte, per exemple, els poemes que va fer quan va anar a New York?

Joan Brossa
Sí, oh, allò és l’hòstia.
Allò és la poesia social, perquè no fa concessió a la galeria.
Fa una denúncia, perquè
“Este hombre que se orina en una deslumbrante paloma”,
és la millor descripció del Papa.
“Y se orina en una deslumbrante paloma”.
Fa una cosa creativa sense renunciar a la imaginació
i en canvi és una denúncia.
A mi, Poeta en Nueva York m’agrada moltíssim.
...
Sí, a més, allò que hi ha de l’andalús fotut entre mig de gratacels,
...gringos...

Montse Miró“
... i que el plàstic li vessa sobre les alçades...”

Joan Brossa
El trobo molt maco.
Una de les obres cabdals per a mi.
I després fa allò de Divan de Tamarit.
Sí, aquesta és l’última obra que va fer,
que és una mica passional i després ja el van matar.

Montse Miró
Són els poemes eròtics?

Joan Brossa
Sí.

Montse Miró
Algun n’he llegit.

Joan Brossa
Són molt problemàtics.
Es veu l’home que vivia molt angoixat.
Després ja va venir la guerra i el van matar.
Són molt bonics també.
“Todo se ha roto en el mundo,
no queda más que el silencio”.

Montse Miró
Sí, però és que va més enllà, inclús de la mateixa guerra.
Té un sentit de trencament de la persona.

Joan Brossa
Sí, però és existencial.
“Todo se ha roto en el mundo
ya que...”
Fantàstic!

Dibuix de Juan de Loxa, ex-director del Museu Casa-natal de Federico García Lorca, Fuentevaqueros (Granada)

“Fui a la guerra con Lorca en el bolsillo. Era un libro pequeño que todavía conservo y, a veces, llevo también en el bolsillo. Lo compré en las ramblas por dos pesetas. Cuando volví de la guerra, yo, ya era otro.”

Joan Brossa, De poeta a poeta, Magazine de La Vanguardia, 24 de maig de 1998

L'homenatge de Rosa M. Llop i Josep M. Martínez

El rei de la màgia

"No sabem estrictament si es tracta d'un màgic que va esdevenir poeta o a l'inrevés. És prou conegut l'interés que sentia Brossa pels gèneres teatrals anomenats menors, sovint lligat a la fascinació pel món lligat a la infantesa, els jocs, les dites populars... També sabem que havia estat soci de l'ACAI, Agrupació Catalana dAfeccionats a l'Il·lusionisme"(Joaquim Sala-Sanahuja, Joan Brossa o la revolta poètica, 2001) I va arribar a actuar amb el nom artístic de Mag Wu.

El Rei de la Màgia és un dels establiments més antics del món de l'il·lusionisme, fundat l'any 1881 per Joaquim Partagàs. L'any 1932, Carles Buchelli es fa càrrec de la botiga renovant-la però mantenint la seva estructura inicial i l'ambient únic que sempre s'hi ha respirat.

Brossa va ser client i amic de Carles Buchelli. L'any 1986 s'edita una carpeta o llibre d'artista, EL REI DE LA MÀGIA, amb dos poemes de Brossa i tres aiguaforts de Tàpies, a la memòria del prestidigitador Buchelli.

Una sessió de màgia de Frègoli

El Rei de la Màgia segueix oberta gràcies en part a la voluntat del poeta. El llibre editat i una suscripció popular van ajudar a pagar el traspàs de El Rei de la Màgia al grup La Capsa Màgica, integrat per Josep M. Martínez i Rosa M. Llop, actuals propietaris. L'establiment manté l'estètica tradicionalment suggeridora de la màgia però, alhora, integrant-la en una concepció i mirada actuals.
Aquesta carta va ser escrita l'any 2003 pels actuals propietaris de El Rei de la Màgia, després de rebre una de les trameses anònimes del "poema per entregues" Ja es pot llençar, de Jaume Maymó, cinc anys després del darrer escamoteig del poeta, el 30 de desembre de 1998.

Pepa Llopis i Joan Brossa a la sala dels autòmats del Tibidabo

Gràcies, Rosa i Josep, pel Rei de la màgia
i gràcies, Jaume, per aquests records i la fotografia

[...]dau al quatre, dau al cinc... dau al set !

Tamborinada 80

Tornem endarrera i, a finals dels setanta i principis dels vuitanta, la ciutat era una festa, una festa creativa i bullia, bullia.
Les arts populars i parateatrals, que només havien interessat a Sebastià Gasch, ja no necessitaven binocles.

La fundació Miró feia volar "bombes de paper"; el museu d'història regava les flors de "la primavera al Tinell"; Comediants feia sortir el Sol Solet i després treia foc i trons pels queixals com diables; la cúpula venus, la cuina de les arts, el Llantiol i, fins i tot, el Malig, obrien les finestres de nit o de dia; el circ plantava la carpa a l'escorxador; a la filmoteca no tot era en blanc i negre; el Jamboree encara fumava; el Zeleste repartia galetes galàctiques i l'Anna Ricci posava discos al gramòfon.

Brossa, que tenia el seu confessionari sempre obert amb les claus posades a la travessera de gràcia, a dalt de tot on s'aturava aquell "montacargas", el podies trobar per qualsevol racó, fins i tot a Cornellà fent riure als clowns o al burgès Liceu, o bé menjant una truita amb la Montse "la india", això sí, sempre sense perruca i amb una camisa de "franela" i de quadres.

J.M. Mestres Quadreny, J. Brossa, Ll. M. Riera i Pepa Llopis

Al Parc Güell el trobem envoltat de criatures, amics i coneguts: la Pepa, en Lluís M., la Rosa Maria, en Josep M., en Germinal, ..., tota la companyia de Comediants fent soroll, el Dr. Solé que llavors era el director de pista del Cric, tota la família de Can Forés -que van fabricar les darreres bombes de paper del país-, els Marduix de San Esteve de Palautordera, etc. etc.

La festa va acabar fent volar coloms i enlairant bombes de paper: de les clàssiques "montgolfier" en forma de pera, als animals voladors (una vaca, un pollastre, ...) fins a la partida de daus i les seves combinatòries, a cel obert: dau a l'u, dau al dos, dau al tres, dau al quatre, dau al cinc... dau al set !

Música i fi de festa. Tots cap a casa, "si es que hi han cases d'algú."

Totes les imatges són de Jaume Maymó i corresponen a la Tamborinada 80 al Parc Güell, el 18 de maig de 1980. El joc de daus és de la Casa Forest i l'animació va a càrrec de Comediants.

Gràcies, Jaume

Joan Brossa, sense corbata !

Si fa uns dies Jaume Maymó ens feia arribar l'Enciclopèdia Joan Brossa, ara ens sorprèn amb aquest Brossa i la música. Una altra petita joia amb citacions, textos , poemes i opinions de Brossa i els seus amics al voltant de la música i els músics. Sense més preàmbuls, aquí teniu...

BROSSA I LA MÚSICA

SENSE CORBATA

De la musique avant toute chose!
Mallarmé

A primer cop d’ull, en els diferents articles i estudis que s’han fet al voltant de l’obra del poeta, no escoltem el ressò de la important influència que ha tingut la música a l’obra de Joan Brossa (Brossa i la música, J. Maymó, UOC), una presència permanent des de la seva infantesa, –la ràdio, la banda municipal, la sarsuela, el cinema musical...-, i que trobem reflectida dins de tota la seva l’obra poètica, no tan sols a les accions musicals, el teatre irregular o a la poesia visual, obres més evidents i conegudes, en aquest sentit.

Veure pintura i escoltar música m’estimula més que no pas llegir; per tant, les meves influències vénen d’uns terrenys vorers al literari.

fotografia de Jaume Maymó a la sala dels autòmats del Tibidabo

Les meves filies conegudes són Keaton, el cinema, ..., la màgia. Per damunt de tots ells, però Wagner i Frègoli, el transformisme i la música.

Sempre m’ha interessat la música, i les meves obres o en tenen una influència dispersa o en són el contrapès.

Odes i cançons, sonets i sextines, cinema i poesia escènica, ballet i accions musicals, poesia visual i objectes, cançons de bressol i òperes. Compositors i instruments, notes i pentagrames, músics i dedicatòries, obres i personatges, citacions i descripcions, festivals i concerts... A tota l’obra poètica de Brossa, des dels anys quaranta fins a sumari astral, hi trobem referències musicals, per la gran influència de la família, dels amics i de les seves aficions personals.

Aquí teniu un autoretrat sense maquillatge, ni corbata, i el testimoniatge dels amics

JOAN BROSSA, SENSE CORBATA !

Gràcies, Jaume per aquest concert irregular

L'homenatge des de Cuenca

"De lluny estant Brossa analitza la vida revelant-ne el secret maravellosament absurd."

Roland Penrose

Més enllà del cim del Tibidabo dels autòmats, s’han encès dos fars que projecten l’abecedari BROSSA i escampen l’obra del nostre poeta.

La primera llanterna, encesa el setembre del 2005, la trobem dins de la FUNDACIÓN ANTONIO PÉREZ de CUENCA, a dues passes del primer museu d’art contemporani de la pell de brau, del Museu d’Art Abstracte.

Antonio Pérez va ser un dels fundadors de l’editorial RUEDO IBÉRICO i col·laborador de la llibreria LA JOIE DE LIRE de François Maspero, a PARIS, en els foscos i difícils anys de la dictadura. També ha sigut un dels grans amics de SAURA –le voisin d’enface- i de MILLARES.

En aquesta geografia, en un exconvent de les Carmelitas Descalzas, del s. XVII, tenim el poeta envoltat d’artistes del grup EL PASO i en mig d’una llarga llista d’artistes contemporanis.

L’altra llanterna s’ha encès coincidint amb la inauguració del nou MUSEO DE OBRA GRÁFICA, de SAN CLEMENTE (Comunidad Castilla – La Mancha), el dia 25 de febrer de 2006, en un sorprenent edifici civil del renaixement castellà del s. XVI.

Poemes visuals i objectuals, llibres de bibliòfil i catàlegs, papers impresos i serpentines, orienten i enlluernen mirades llunyanes i, no sempre, desorientades.

Aquestes llums seqüencials, que fan l’ullet sense fatiga i que provoquen pluges de lletres i confetti, les podem veure gràcies a les donacions desinteressades de Jaume Maymó, l’amic del poeta “que es vesteix de mariner pels music-halls i fa fer ombres xineses amb diaris a la nostra amistat”.

Donacions desinteressades, amb el gran interès de donar a conèixer i difondre l’obra de JOAN BROSSA nord enllà, “tot sembrant sense por dels ocells”.

Bona part d'aquests materials que hi ha a la Fundación Antonio Pérez actualment formen part d'una exposició itinerant d'obra de Brossa que recorre diverses capitals europees.

Gràcies per compartir tot això amb nosaltres, Jaume.