11/2/09

Una finestra oberta

Joan Brossa i els putxinel·lis

Una finestra pot ser convertida en un teatre de putxinel·lis.
Joan Brossa, Cent de tant, 1967

"Qui és capaç de capgirar una muntanya només punxant-se una sabata? Quin instrument esclafa les preguntes numerades i jutjades? Se m'escapa el pensament a mitja veu, i heu de respectar la meva emoció. Enduts pel sol, pobles enllà, saltar obstacles i vèncer negatives ha estat la resolució del poeta Joan Baixes i de Teresa Calafell, gran manejadora de suggeriments. Saben discutir amb el mar i lluitar contra les rates. El joc primitiu dels espectacles que munten és com la força natural que mou la terra. D'aquí estant, d'un cub, en fa una bola el menys avesat a la metamorfosi. Una barba serveix per a tots. Els petits no renuncien als grans i, plegats, resten embadalits al tombant d’una ziga-zaga. Perquè, peixos ancestrals, els ninots mai no envelleixen . Totes les impressions esdevenen poemes. I la paraula no perd pas la devoció. Quin enfilall de troballes ens lliga a la infantesa, a la closca! La humanitat se submergeix a la seva memòria. Cap taula negra no fa via vers la llibertat. Peró més enllà de les aparences, l'afirmació és efecte d'un esforç que no para. Diríeu que l'arbre de la vida rau a l'origen d'aquest art.Els guants són els putxinel·lis. Els autors mateixos modelen i pinten els ninots, i el teatre és una finestra que mira al bosc i a les banderes. Ningú no se sent foraster en aquesta casa. El ferro roent escarritxa dintre l'aigua. Del tresor que porten els fruits, en participa tota la joia del món. Al punt on la carta de navegar assenyala un abisme, Joan i Teresa fan veure que són cavalls, i el cercle de la simpatia que s'estableix té una branca musical. L'espai sembla una escola còmica. On actuïn, Pierrot i Colombina fan malbé les mentides, i la comèdia s’inflama encara que els ulls dels titelles siguin botons. El paper es desfà dins una galleda d'aigua i si hi barregeu farina obtindreu una pasta suau. L'amor subvenciona aquest teatre de putxinel·lis. Però també deixa camp lliure als càstigs que imposa el poble. Si la societat ensopega, i els principis no s'equilibren, escolteu bé aquest entusiasme que pota a comprendre que, les joguines, no les hem de maltractar. La funció que han inventat cal que esquinci totes les glasses o equivocarà la seva missió veritable i assentarà els fonaments d'una consciencia corcada."
Joan Brossa, Besamants als putxinel·lis Claca, 1971

En aquells anys et podies aturar per la rambla, aquell gran escenari urbà i ara turístic, i participar a les primeres aventures dels fràgils personatges de La Fanfarra, que després es van refugiar en un petit local al costat mateix del born, El Malic.

Cartell de Titelles Marduix. A la fotografia, l'Eugeni Navarro, de La Fanfarra actuant al carrer.

A dalt de Montjuïc, a la fundació del pintor de les constel·lacions, els Marduix presentaven la seva gran família, creada de paper mâché en el taller de Sant Esteve de Palautordera. Tampoc podem oblidar la cara de sorpresa i la fruïció de Brossa davant del striptease de la sensual Teresa dels claca, quan es treia el guant vermell d’una de les seves mans. Molt millor que la Rita Hayworth.


Les varietés, els putxinel·lis i les ombres xineses tornaran a tenir l’eloqüència dels pollastres.
Joan Brossa, De les set vides dels Quatre Gats, agost de 1978

Documentació i redacció, Jaume Maymó
Gràcies, Jaume; i a Germinal per la il·lustració!

Cap comentari: