3/2/09

El bosc cremat

Joan Brossa i Carles Santos

M’agradaria cantar-te una cançó,
m’agradaria anar al cine amb tu,
m’agrada Wagner tant com t’agrada a tu.
¿T’agradaria venir a pescar amb mi?

No sé si t’agrada l’orxata, però sé que t’agrada la dansa;
no t’agrada tot:
no t’agraden les sotanes ni els uniformes ni els túnels negres i llargs.
Sé que sempre ens seguirem comunicant i això m’agrada.
Carles Santos, programa de mà de La pregunta perduda o el corral del lleó, Teatre Romea, maig-juny 1985


A Nocturn 29 hi surt una imatge d’un bosc cremat. Naturalment, la vaig buscar d’arxiu. Afortunadament no es va cremar cap bosc durant el rodatge. Quan Brossa va veure el film, tot anava divinament, fins que va arribar el pla del bosc cremat. No fumegava. Segons ell, sense una mica de fum, no s’entenia. La pel·lícula, mai la va considerar acabada del tot.
Pere Portabella, Joan Brossa poeta, guionista, Joan Brossa o la revolta poètica, krtu, 2001



Fotografies de Jaume Maymó fetes a Agramunt després de l’acció de Carles Santos en homenatge a Guinovart, el 13 de desembre de 2008


Carles Santos, el del piano y la incubadora con los pollos piando bajo el piano, es hijo de Brossa, el poeta, y de Bach, el músico. O sea, que un día Brossa le dijo que prestara atención, que escuchara, y Santos comprendió que el ruido que hacía aquella puerta al cerrarse sonaba mejor que muchas simfonías.
Este hombre se pudo quedar en el piano de todos, pero, gracias a Brossa, le dio una patada al Royal Festival Hall y comenzó a inventarse panteras imperiales y a tocar a Bach, su otro padre, en alta mar asustando a los almirantes, que creyeron que aquel alboroto era la revolución. Y lo era, pero los almirantes, entonces, eran bajos, tenían mala leche y solo pensaban en los comunistas. Santos es moro total. Moro de Vinaròs, población donde uno de sus alcaldes me aseguró hace un tiempo que sus langostinos son republicanos y que para comprobarlo solo hay que mirarles la cola antes del sacrificio.
Arturo San Agustín, El moro de Vinaròs, el Periódico, 10-12-2008

Documentació i redacció de Jaume Maymó
Gràcies, Jaume

Cap comentari: