31/12/08

L'homenatge de Xesca Ensenyat

Tot brossat. Preciós.

PRIMER ESCOLTAU AQUESTA MÚSICA MANLLEVADA A UNA AMIGA. DESPRÉS M'EXPLIC. ÉS UNA MÚSICA QUE VA MOLT BÉ PER ESTAR AMB EN JOAN BROSSA. L'EXPOLI L'HE PRACTICAT AL BLOC CHAÒ ONG VIÊT NÂM

Quin dia més bell amb en Joan Brossa. Quantes coses que han sortit a la xarxa: poemes visuals, poemes amb mots, inèdits, estudis, muntatges teatrals... No ens el podrem acabar; i tenir balquena d'aquest tipus de Brossa és ser multimilionari. Per això ens hem tornat vulgars i grollers. Titllar de brossa en Brossa seria una falta de respecte, si no fos que bravejam. No em direu que bravejar de brossa no requereixi, d'una banda, moral, i de l'altra sentit de l'humor: i això ja sí que és esser més rics que els rics. Però és que a la nostra Brossa només la poden sospirar els que somien, sospiren, cerquen i troben tresors de debò. I no cal dir-se Edmond Dantès ni anar-se'n al Carib amb una pastera per desenterrar-los. Jo ara l'he deixat en repòs (en Brossa) entre Miss Giacomini de Miguel Villalonga, germà d'un tal Llorenç, i 'Problema en Pollensa' de la senyora Agatha Christie: una curiosa manera de traduir al castellà 'The regatta mistery'. I mentre me'n vaig a preparar-me una tassa de te, no trob res de tan adient per concloure l'homenatge que deixar-vos amb aquesta dona del vídeo, que a mi m'ha com transtornada. Posau-la dues o tres vegades. Jo tot lo dia la tenc posada.

Mono de Brossa



Cada vegada que veig una A, encara que no sigui majúscula. Sobretot si és vermella i si està al carrer (pobreta) i fa fred i és el vespre. Una pobre A que s'ha de veure en els porxos de plaça...


Mono de Brossa

Dos esperits travessen l'Eixample acotxats dins d'autobusos que circulen en sentits oposats: el de Joan Brossa i el de Miquel Bauçà. Els monitors que han engegat abans de sortir espurnegen sofregits de ceba. Envien les dones a fer la carrera, i no s'amoïnen si l'autopista mata: ells van a la guerra. Escrots indecisos rugosos, escrots resolts tibants, cama de foc, orella de llebre, cartes de poker, cartes espanyoles, construeixen mecanismes amb paraules i capses: i la més acostumada de les coses es transforma en insòlita si aquests dos la toquen. En Miquel com un indi navaho, en Joan amb la pell més rosàcia. De matinada arriben al Born i entren al bar La Palma. Vidres brillants tornassolats com les escates. Una taula sense potes travessa l'espai i es falca entre parets oposades. En Joan escriu: do, re, mi, fa, sol, la, si

Xesca Ensenyat, L'hidroavió apagafocs
Gràcies, Xesca!

Cap comentari: