L'homenatge de Vicent Baydal

Les dues B: Brossa i Barcelona

Brossa a la Plaça Nova

Quan vaig visitar Barcelona per primera vegada fa onze anys no sabia qui era exactament Brossa. Brossa, però, ja era arreu de la ciutat. Quan hi vaig tornar un parell d'any després ja ho sabia: el vaig contemplar silenciós al costat de la Seu, just abans de pujar pel carrer del Bisbe, donant-me la benvinguda al pujolet de la Barcino romana sota un aqüeducte més fals que un duro sevillano. El que no sabia quan vaig arribar per quedar-m'hi, ara fa cinc anys, és que Brossa em perseguiria per totes bandes. Primer va ser l'antifaç, aquell petit antifaç al terra de la Rambla que veia tots els dies quan eixia del carrer Roca camí de la boca del metro. M'intrigava, sempre m'intrigava. Amb lleganyes als ulls pensava en la seua significació i fins i tot em va inspirar alguns versos sobre la vida viciosa del passeig barceloní per excel·lència.

Brossa a la Rambla

Després van ser les Lletres Gimnastes, aquelles que sempre em miraven de gaidó quan feia el meu trajecte preferit pel Gòtic: Roca, Cardenal Casañas, plaça del Pi, Sant Josep Oriol, placeta del Pi, Alsina, Raurich, Escudellers, Aglà i Obradors fins arribar a casa de Guixa, aquell baix tan divertit on ho vam passar tan bé. Les A d'El Ingenio, des de la porta de fora o des del trespol de dins, sempre em veien passar a corre-cuita pensant en les meues coses o admirant-me de la bellesa especial de la ciutat.

Brossa al carrer Raurich

Llavors, quan em vaig adonar que aquell també era Brossa i que ja me l'havia trobat a la catedral, a la Rambla i a Raurich, vaig començar a sospitar que em seguia, que anara on anara per aquella ciutat me'l trobaria i no seria jo qui l'observara sinó que seria ell qui em miraria La confirmació va arribar una Fira del Llibre antic i d'ocasió. Agunes vegades havia vist l'escultura d'un llibre a la Gran Via, però no era aquella la meua zona i tampoc no li havia prestat massa atenció. Només aleshores, tot creuant el passeig de Gràcia, m'hi vaig atansar i m'hi vaig fixar detingudament: també era Brossa, fix, immòbil, esguardant els milers de barcelonins que hi passaven i també a mi en aquell moment.

Brossa a la Gran Via

Aleshores vaig començar a llegir Brossa. Si ell havia de veure constantment el que jo feia, si havia de vigilar-me, si havia de cuidar de mi, preferia tindre'l de bones, saber d'ell, conéixer-lo, parlar-li dels temes que l'apassionaren. Per això, quan el vaig trobar al costat de la Diagonal, camí de l'Institut Francés sobre la façana del Col·legi d'Aparelladors, ja no em va sorprendre la seua presència i fins i tot vaig poder xarrar una estona amb ell: molt boniques les lletres del seu abecedari... ah, sí, i el seu saltamartí, aquell que sempre acaba posant-se dret!

Brossa al carrer del Bon Pastor

Ara parlem de quan en quan. M'agrada saludar-lo pels matins a la Rambla, quan vinc caminant des de la Barceloneta. Si passe per Raurich, normalment ara de pujada, no deixe d'alentir el pas perquè les A em reconeguen. Per la Gran Via i pel Col·legi d'Aparelladors em deixe veure poc, però sé que sempre hi tinc el Brossa prop si vaig per aquelles zones. Finalment, on ens veiem prou a sovint és al seu espai escènic, no a dins, on encara no he gosat d'entrar-hi pel respecte que encara em causa, sinó a fora, a Allada Vermell, mentre sopem a Pizza Paco o prenem una cervesa a qualsevol de les terrassetes del carrer peatonal. La gran B de Brossa ens observa, ens parla i alguna vegada ens ha confessat que, malgrat tot, encara li agrada la gran B que és Barcelona, una ciutat que el va homenatjar i que ell va honrar amb les seues arts, les bones arts de Brossa.

Brossa a Allada Vermell

Vicent Baydal, Vent d Cabylia

Gràcies, Vicent