Brossa 80+10
Fa Fa deu anys que estem de dol. El 30 de desembre del 1998 va morir un poeta. Va morir Joan Brossa. Avui, la seva vida ens recorda allò que els grans poetes sempre han mostrat: que ser poeta no és saber fer versos o saber escandir-los. Això es pot aprendre fàcilment en un llibre o a l’escola, però cap llibre ni escola del món no han arribat mai a fer un sol poeta. Per ser-ne, s’ha de saber mirar, entendre i parlar, s’ha de saber viure. I, d’això, només se’n sap quan s’és capaç, alhora, de capbussar-se en el llenguatge i d’auscultar els sons del carrer i del silenci. Com en Brossa.A casa nostra, tothom s’atreveix a fer versos. Massa gent es pensa que en sap. Però un poeta no ho és perquè en fa, sinó perquè es mira el món com un poeta. La seva no és mai una mirada ja vista, la mirada d’algú que simplement sap mirar, sinó aquella que malda per veure i endevinar, capaç de mostrar el que no es veu. La mirada del poeta és un mirar que, si vol il•luminar alguna cosa, primer l’ha de travessar. Com en Brossa.
Ell ha estat, i és, un grandíssim poeta, amb un domini sorprenent de la mirada i del llenguatge, tant quan fa poesia per a ser llegida, com quan en fa de visual o d’escènica. Al rigor tècnic i a la frescor d’idees, hi uneix –aparentment sense esforç– un sentit crític agut, perspicaç, inesperat, sovint desconcertant. Com l’infant que fa avions de paper, Brossa plega i desplega les paraules, se sorprèn amb els moviments incerts dels sons i de les idees que surten de la seva mà, i confia que algun dia l’avió s’envoli de debò i les paraules prenguin cos.
Brossa repeteix amb Frègoli que «l’art és vida, i la vida, transformació», que la relació dels humans amb la realitat és fluïda i canviant, que la realitat mateixa ho és. Això, però, no el fa distant, sinó molt proper. En sap massa, massa, per acceptar que «si no parles d’obrers i xemeneies» ja no ets un poeta social. Ell sap –quants com ell?– que un poeta sempre és un revolucionari.
Ai, no deu ser gens fàcil de viure amb un poeta. Ell, però, tampoc no ho té planer. El poeta necessita, com cap altre, la màgia de l’amor. Una màgia que dura i no s’esbrava. Ara que ja fa deu anys que ens ha deixat, molts el continuem sentint nostre. Sobretot, és clar, la Pepa. Però nosaltres, també. A finals d’any, en Joan, com un arlequí divertit, astut, irreverent, va fer la reverència de comiat. Jo ara també «voldria recitar la meitat d’un sonet i que passés alguna cosa». Ben mirat, però, ja és molt el que ens ha passat. Per la nostra vida ha passat en Brossa!
Brossa repeteix amb Frègoli que «l’art és vida, i la vida, transformació», que la relació dels humans amb la realitat és fluïda i canviant, que la realitat mateixa ho és. Això, però, no el fa distant, sinó molt proper. En sap massa, massa, per acceptar que «si no parles d’obrers i xemeneies» ja no ets un poeta social. Ell sap –quants com ell?– que un poeta sempre és un revolucionari.
Ai, no deu ser gens fàcil de viure amb un poeta. Ell, però, tampoc no ho té planer. El poeta necessita, com cap altre, la màgia de l’amor. Una màgia que dura i no s’esbrava. Ara que ja fa deu anys que ens ha deixat, molts el continuem sentint nostre. Sobretot, és clar, la Pepa. Però nosaltres, també. A finals d’any, en Joan, com un arlequí divertit, astut, irreverent, va fer la reverència de comiat. Jo ara també «voldria recitar la meitat d’un sonet i que passés alguna cosa». Ben mirat, però, ja és molt el que ens ha passat. Per la nostra vida ha passat en Brossa!
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada