30/12/08

L'homenatge d'Albert Benzekry i Arimon ('Poètiques brossianes')

Poètiques brossianes

Per recordar el desè aniversari de la mort del poeta Joan Brossa, una colla de blocaires han proposat una iniciativa conjunta. Que avui, dia 30, qui ho desitgi es sumi als actes d'homenatge amb un apunt al seu bloc o bé, si no en té, que enviï el seu escrit al bloc creat expressament per a l'ocasió. Val la pena visitar-lo, de veritat. La quantitat i la qualitat de les col•laboracions el fan altament recomanable. Felicitem als impulsors de la iniciativa. Humilment, aquest bloc també s'hi vol sumar amb la sega –i la recuperació– d'un article dedicat a les poètiques d'aquest prestidigitador de la paraula que va morir avui fa deu anys.

Poètiques de Joan Brossa

La de Joan Brossa és la recerca constant de l'expressivitat més enllà del poema convencional o del poema literari, com ell solia dir-ne. En la seva intervenció als Jocs Florals de 1985 queda molt clara la posició que adopta en tant que poeta que es vol contemporani: "el poeta actual ha d'ampliar el seu camp, sortir dels llibres i projectar-se amb un seguit de mitjans que li dóna la societat mateixa i que el poeta pot fer servir com a vehicles insòlits tot injectant-los un contingut ètic que la societat no els confereix." Aquests mots de Brossa es corresponen perfectament amb el contingut innovador de la seva obra i amb molts dels seus poemes metaliteraris: "Després d'escriure el poema, / els límits de la pàgina ja no són / on va ser tallat el paper." (1) Efectivament, els límits de la pàgina seran tots els territoris que Brossa explorarà amb els mitjans que tindrà a l'abast per fer sortir el poema de la pàgina i dotar-lo d'altres textures. L'al•lusió al contingut ètic de la poesia, però, no és un tema nou que introdueixi Brossa. En el seu assaig sobre Funció de la poesia i funció de la crítica, Eliot ja advertia que "(...) amb la idea de la noble finalitat moral de la poesia, apareix la qüestió de la relació entre ètica i estètica; i, finalment, en les simples afirmacions que la poesia delecta i embelleix la societat, hi ha una certa consciència del problema de la relació entre poeta i lector i el lloc que ocupa la poesia en la societat. Un cop hem començat ja no hi ha aturador." (2) Brossa va treballar molt sobre aquesta base des d'uns inicis avantguardistes molt influenciats per J. V. Foix, adoptant, sempre, amb independència de l'estètica, un posicionament crític amb l'ordre establert i agitador de consciències. En la immediata postguerra el franquisme avalava un art neoclàssic i acadèmic que bandejava qualsevol vel•leïtat avantguardista. En aquest sentit, Foix, com a membre de la generació anterior a la Guerra Civil, va fer de pont amb les generacions més joves interessades per l'avantguarda. Sovintejaren les seves tertúlies Artur Carbonell i Carles Sindreu, el qual, juntament amb Brossa, recuperarà la poesia visual a Catalunya.

En aquests inicis, Brossa centrà la seva investigació en el text i en la imatge hipnagògica –les imatges que es projecten durant la vigília del son–, i els seus resultats els incorporà al sonet. És a partir dels sonets, i de la constatació de llurs limitacions mètriques, que ampliarà el camp d'investigació incorporant-hi l'espai a fi i efecte d'aconseguir allò que ha qualificat de la quarta dimensió del poema. (3) Brossa, doncs, aconsellat per Foix, s'introduí en la mètrica tradicional a partir del sonet i no seria fins els anys setanta que l'experimentació el duria a la sextina i a la "composició" que comenta en l'article. El conreu de la sextina tingué ressò en altres escriptors, singularment en Maria Mercè Marçal, qui en el seu llibre La germana, l'estrangera (1981-1984) n'agrupa un total de 15 –Terra de mai– advertint que "són més deutores de l'esperit amb què Joan Brossa s'ha llançat a la investigació sobre les possibilitats de l'estrofa, que no pas del mateix Arnaut Daniel, a qui, tanmateix, vull retre homenatge." (4)

L'experiència de composició cibernètica fa dir a Brossa que "el lirisme més abrandat, les imatges més còsmiques, talment nascudes del fons del subconscient, poden ser la conseqüència d'una operació electrònica. Això ens obliga a revisar posicions personals respecte a l'abast de l'acte creador i sembla probable que, alhora que es desmitifiquin actituds tradicionals, es plantegin noves possibilitats en la manera de poetitzar." Opinió que és perfectament coherent amb les seves posicions avantguardistes inicials i connecta amb la imatgeria hipnagògica apresa de Foix.

L'itinerari estètic recorregut per Brossa és certament molt vast i polièdric i ell mateix reconeix que "la meva obra ha tingut sempre el to experimental que acompanya l'evolució de l'art. M'he mogut, i em moc, en una línia alternativa a l'art oficial, que ens vol comparses a tots." Aquesta actitud transgressora per força havia de tenir repercussions en la recepció de la seva obra que, potser, no és convenient barrejar amb la quota d'autoodi de torn cada vegada que l'artista opina sobre l'acollida que li dispensa el món cultural de casa nostra. En aquest sentit, la seva errada no és "haver nascut a Catalunya" sinó, en qualsevol cas, haver estat el més agosarat en els plantejaments literaris i haver difuminat de manera interdisciplinar els límits entre la composició literària i l'obra plàstica, i això, sovint, amb un deix lúdic que, segons Glòria Bordons, ens confirma la seva poètica: "la concepció de la seva poesia com a joc transcendent en què s'espera que l'altre participant, el lector, aprengui alguna cosa sobre el món en què viu, mentre gaudeix amb el propi fet poètic." (5) El propi poeta, però, ens ho diu d'una manera més concreta: "A tu, qui / siguis, t'invito / a trobar les coses amb/ la transcendental bellesa, / com jo les trobo, i tindràs el / poema." (6)

A principis dels anys seixanta, però, Brossa ja ha iniciat els seus treballs de poesia visual com una prolongació de l'expressivitat que no té cabuda en els mots. Col•labora amb artistes plàstics com Tàpies o Miró i, des de 1967, es llença a l'aventura de la creació d'objectes. En aquests moments la recepció de Brossa no és la que ell voldria però a inicis dels setanta la situació fa un tomb. Amb Cappare (1973) guanya el premi Crítica Serra d'Or de poesia. Al pròleg del volum Gimferrer hi diu: "Fa 10 anys, Joan Brossa era un poeta que no semblava tenir existència literària –ni gairebé física– fora d'un nucli molt fidel d'amics i lectors. Inèdit en gran part, sovint ignorat, la seva obra, tan a repèl dels gustos d'aquell moment, semblava destinada a no trobar per molt de temps la situació que li pertocava en la valoració i coneixement general. Era, en darrer terme, un escriptor marginat: cal reconèixer-ho. Avui, la seva situació és exactament la contrària: cada cop més editat, influeix en els poetes de les noves lleves i pica el crostó dels gasius garratibats." (7)

Malgrat la contínua recerca d'un nou terreny entre "allò visual i allò semàntic" la poesia de Brossa també ofereix al lector "poemes en aparença prosaics i buits de contingut, l'efecte poètic dels quals rau en el fet de treure del seu context habitual fragments de la realitat, descrita minuciosament." Vegem-ho: "Un home esternuda./ Passa un cotxe./ Un botiguer tira la porta de ferro avall./ Passa una dona amb una garrafa plena d'aigua./ Me'n vaig a dormir./ Això és tot." (8) El poema pertany a Poesia rasa (1950) –llibre de títol revelador–, que inaugura una diguem-ne etapa de signe realista i quotidià força influenciada per l'obra del poeta brasiler Cabral de Melo. Versos despullats de retòrica i un llenguatge totalment prosaic en seran la divisa estètica. Paral•lelament a l'interès per la realitat, Brossa desenvolupa obres que reflexionen sobre la relació entre significat i significant amb un sintetisme orientalitzant que introduirà, de forma progressiva, elements visuals que supleixen les llacunes del llenguatge. Aquest camí iniciat per Brossa, sobretot a partir dels anys 60 –El saltamartí, 1963–, l'anirà desplaçant de l'escena literària cap a la plàstica, fins al punt d'haver-se organitzat mostres i exposicions sobre la seva obra i, part d'aquesta, haver transcendit i trobat un lloc plausible on desenvolupar tota la seva expressivitat en un marc plenament urbà.

El mateix Eliot que esmentàvem a l'inici de l'article distingia entre poetes que posen les seves dots verbals, rítmiques i imaginatives al servei d'idees en què creuen apassionadament i poetes que empren les idees de què estan més o menys convençuts com a primera matèria dels seus poemes. Brossa, certament, l'hauria posat en un compromís gens menyspreable. Com a l'antiguitat els pitagòrics amb els números, Brossa era del parer que "qui pugui remuntar-se a l'origen, trobarà un/ univers que no seria res sense la paraula. Entre/ les lletres de l'abecedari encara resta molt per descobrir." I se n'anà a trobar-ho, deixant, com sempre, les claus posades al pany de la porta per tal de foragitar-ne els lladres, si és que venien per entrar sense trucar.

-------------------------------------------------------------------

(1). Tarannà (1969-1975), Ed. AltaFulla, Barcelona, 1987, pg. 272.
(2). Funció de la poesia i funció de la crítica, Columna, Barcelona, 1995, pg. 58.
(3). Salvo, Ramon. Dins FULL Internacional d'investigacions i poètiques, núm 23, novembre de 1997.
(4). Marçal, Maria Mercè. Llengua abolida (1973-1988),Tres i Quatre, València, 1989, pg. 295.
(5). Poemes escollits. Joan Brossa. Ed. 62, MOLC, Barcelona, 1999, pg. 10.
(6). Poemes escollits. Joan Brossa. Ed. 62, MOLC, Barcelona, 1999, pg. 176.
(7). Brossa, Joan. Cappare, Proa, Barcelona, 1973, pg. 7.
(8). Poemes escollits. Joan Brossa. Ed. 62, MOLC, Barcelona, 1999, pg. 125.

Albert Benzekry i Arimon, Sega de mots
Gràcies, Albert