13/1/09

Quan les imatges parlen i les paraules són imatges

ARLEQUINS

Després de l’edició del llibre de poemes visuals Nocturn matinal, amb litografies de Tàpies, l’any 1970, Brossa va escriure: “ L’esperança que l’editor en faci una edició accessible ha acompanyat sempre els meus llibres, que per força major han aparegut en edicions especials o de luxe. No m’he sortit amb la meva i en demano disculpes.

L’any 1996, amb motiu de l’exposició “Joan Brossa i els llibres de bibliòfil, o quan les imatges parlen i les paraules són imatges”, a la Sala TANDEM, es va publicar la suite visual inèdita de 1968, ARLEQUINS, en una edició limitada.

Ara, ens plau presentar ARLEQUINS dins d’aquest homenatge a BROSSA, fent possible l’accessibilitat que demanava el poeta, gràcies a l’ABLOCCEDARI, i tot esperant que fruïu de l’espectacle.

Sense més pròlegs, i amb “una dedicatòria que sembla feta en veu baixa”, per a tots vosaltres





Tant l'edició del llibre ARLEQUINS com l'exposició Joan Brossa i els llibres de bibliòfil, o quan les imatges parlen i les paraules són imatges, van ser proposades, coordinades i realitzades per Jaume Maymó, Pere Marquilles i Miquel Higueras. El llibre ARLEQUINS va ser editat amb motiu del Dia mundial del llibre i de l'exposició esmentada, que va tenir lloc a la Sala Tandem DDB Needham Campmany Guasch, i se'n van editar cinc-cents exemplars; quatre-cents cinquanta numerats amb caràcters àrabs, i seixanta, en xifres romanes, signats per l'autor. L'edició quedà enllestida a Barcelona, el dia catorze d'abril de 1996.

Tan de bo que amb aquesta presentació animada de la Suite visual ens hàgim acostat una mica al que, potser, Brossa buscava al convertir les lletres en actors i el poema en un espectacle visual, tal com apunta Pilar Palomer en el text que segueix:

A inici dels seixanta, amb l’austeritat conceptual que es desprèn de la poesia escrita de l’etapa “essencial”, Brossa crea la poesia escènica i alhora unes llargues sèries de poemes visuals sobre paper que aplega amb el nom de “suites”. En aquest conjunt d’obres es formalitzen totes les intuïcions derivades de la concepción temporal del poema.

La preocupación pel transformisme, l’espectacle i la metamorfosi porten Brossa a la necessitat de moure i accionar el poema per mitjà de la introducció de desenvolupaments temporals de la imatge, que, possiblement influïts per la seqüència cinematogràfica, donen un ritme visual entre la disposición de la figura, la forma i el seu contingut connotatiu. Una de les tècniques usades més sovint és l’acotació teatral o la planificación succinta de l’escena. Els objectes o les figures, completamente transformats, fan la funció d’actors.


Si contrastem l’obra actual de Joan Brossa amb la suite seqüencial ARLEQUINS, el temps ens confirma la tasca desconstructiva que Brossa sempre ha practicat en els mateixos fonaments del llenguatge, i que ja, encara que de forma molt sintètica, es perfila en aquesta suite. Després de sofrir tota mena de desestructuracions formals en una successió d’aparicions, la lletra A mayúscula, la qual ha perdut tots els papers com a signe, es transmuta en saltimbanqui, equilibrista, i després de cedir l’escena a l’aparició estelar del mot “FRÈGOLI”, s’enfonsa en plena escena i desapareix per una trapa practicada materialmente en el paper, i salta a l’altra cara del full.

Pilar Palomer, fragment de Joan Brossa: transformisme i
desconstrucció en la suite Arlequins, 1996


L’oscilació del gust canviant

Baixava per la Rambla, a hora foscant, quan els lectors migratoris encara no havien hivernat. Les parades multiculturals contrastaven amb les dels llibreters i editors que oferien novetats a recer dels premis.

Rera un taulell, un jove poeta editor eficaç expert viatger venecià paisatgista floralesc em saludà, tot demanant-me, solemnial, quin llibre duia sota el braç. Vaig mostrar-li un alfabet visual universal, escrit amb una sola vocal, obra del poeta Joan Brossa. Esfereït i ruboritzat, s’entostolà, sectari i monoteista, i exclamà amb sentència de flash: “Fa anys que no escriu res de bo!”.


La nostra cultura llibresca, tediosa i acadèmica, quan no imitadora de les modes forànies, mal paeix Brossa.

Vicenç Altaió, El Mundo de Catalunya, 6 de maig de 1996

Moltes gràcies, Jaume, Pere i Miquel

1 comentari:

Anònim ha dit...

Per sort el bon Àlex Susanna no ha escrit mai res de bo. Jorl!
Òscar Rocabert
oscar@victimaibotxi.com